La va conèixer al camp
un dia segant
i en Xisco bocabadat
pes seu encant
no s‘ho va pensar
i li va amollar:
"Casa‘t amb jo monada!",
li arria bufetada
però ja enamorada
li diu:"Què t‘has cregut?
Ja ho diuen que ets un
barrut!"
I amb una serenata
que li delata es seu amor
es dia de ses verges
els quintos del 1906
s‘anís, ses guitarres i un avís:
"O baixes els bunyols i me
dius que me vols, o cantam
fins l‘alba que sa nit és
llarga!
sa nit, sa nit és llarga"
I empijamada i amb cara
de son
els obri a tots ses portes i
ofereix bunyols i els pares
cridant: "Marta, torna a
pujar!"
I ella tanca els ulls per en
Xisco besar...
Se varen casar un 16 d‘abril
un refresc ben humil
a s‘ermita de Bonany
una setmana casats
i un feliç present
i esclatà es moviment,
i en Xisco va voler partir,
com a voluntari
d‘aquell escenari
on se prenien sa vida,
germans d‘idèntica sang...
I aquella serenata que li
cantava es seu estimat
ressonà dins es cap de la
bella Marta en obrir sa
carta d‘ara un soldat:
"Si me quieres escribir
te diré mi paradero en el
frente de Teruel
a primera linea de fuego..."
Tres anys de guerra, i tres
més de captiveri a
Montjuïc.
Malferit va tornar i no és
per ses ferides que ho dic,
sinó per sa dignitat que va
perdre pes camí.
I en arribar,
va saber qui era es seu fill
li era clavat!
Quantes vides rompudes,
quantes mentides cregudes
intentar fer vida normal,
com si res ho hagués passat...
Sa petita famili,
sopava un dia amb cert
assossec,
un cotxe, una frenada
i un toc sec a sa porta
i una veu fosca en castellà:
"Sea tan amable
de acompañarme,
su marido pronto volverá"
No me‘l torneu a robar!
No me‘l torneu a robar...