Dels ports del Ribagorça al cor de la Noguera
paro el meu cotxe i resto badant,
les alzines que s´allunene al capvespre
de la terra surt quelcom sobrenatural.
Lluny les mentides i els errors,
lluny la injustícia i la por.
És l´amor qui m´empeny a estimar
la justícia que aquesta terra
m´està demanant.
Per l´Eix del Llobregat pujant a Berga,
se´m fa evident dels homes el progrés,
els boscos i els rius que abans eren nets.
Paissatge fet a clapes que ens han cremat.
Potser sí, sortim endavant.
Tots gaudim d´oportunitats.
Però mentre l´home no entengui la raó
d´estimar, l´indret on viu, al seu voltant, jo...
Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d´amor llenço el puny al vent
jo vull per demà la meva terra lliure!
Si heu pujat als cims pels volts de maig
i heu vist la bellesa que s´ofereix,
heu sentit remoure els vostres endins
amb el vent que us retorna el vostre esperit,
jo també he somniat aquesta nit
tota la terra estés així,
homes com flors neixent arreu
sacsejats pel vent de llibertat
que els fa més digmes i he pensat que
Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d´amor llenço el puny al vent
jo vull per demà la meva terra lliure!.