Escarxofada al sofà
davant del televisor
respires banalitat
respires abducció.
Tot allò que t´hi expliquen
No té res a veure amb la teva vida.
Penses "que diferent
sóc de l´altra gent."
I penses "que sola que estic!"
i surts al balcó a prendre l´aire
i penses "que sola que estic!".
De cop i volta el balcó
de la casa del davant
s´obre i surt un noi
amb cara d´estar angoixat,
acaba d´apagar la tele
i ha sortit a fer un cigarret
i d´un rampell ha estampat
el comandament a baix el carrer.
I pensa "que sol que estic"
fa tota la cara d´estar pensant,
pensant "que sol que estic".
El noi, en veure´t, ha descobert
allò que estava buscant,
la vostra mirada s´ha anat convertint
en complicitat.
Dues cases més enllà
s´obre una finestra travada
i surt algú buscant aire fresc
i el troba quan el veieu.
Baixeu a baix a la plaça
i en posar-vos a parlar
coincidiu en el diagnòstic
i en qui són els causants,
no teniu la panacea
però teniu el fonamental:
l´un té fil, l´altre té agulla
i l´altre ull fi per apuntar..