He de dar-els-hi moltes gràcies.
Prou me´n guardo de ser ingrat.
No vull que s´arribi a creure
que el meu odi, tot i fix,
no coneix les diplomàcies
i vull deixar ben pagat
tot allò que pugui deure
fins i tot als enemics.
He d´agrair la manera
i agrair l´art poc subtil
amb que disfressen a la fera
perquè sembi un xai gentil.
Destrossant com qui decora,
fent de la coacció un acord,
fent dansar l´excavadora
i provant que refili el porc.
SERÀ PER A ELLS
TOT EL QUE SURTI DELS MEUS BUDELLS!
Gràcies, doncs, per demostrar-me
on sóc jo i qui són ells.
Utilitzaré els mots d´arma
i potser un dia els fusells.
Ja que la seva paraula
té el valor d´un sac de fems,
compartir amb ells la taula?
Enlloc del món ni mai del temps!
Ja he fugit, m´he escapat de la seva veritat
que s´aguanta amb unes pinces tan patètiques
i minses que insulten la dignitat.
I està clar que els seus diaris volen fer
reaccionaris a la població civil -i sembla
que el mateix Goebles va escriure el llibre
d´estil. Però observo, tanmateix, que la
resistencia crei: resistència compartida a
empassar-se la mentida que la realitat podreix.
Veig que la màquina sòrdida, tètrica, que gira
frenètica com una roda secular no és
tan espectacular. Ara ho miro des de fora i vol
dir que tard o d´hora n´he sortit, arrupit o
enaltit, amb el cervell i un sol dit o amb
senderi i treient pit. I és que hi ha moltes
vegades que més val fotre pedrades si saps on
apuntaràs i és el cas d´aquest pas, que per
anar a fotre un pedaç més val fotre-ho tot
a terra, més val començar del ras..