No us penseu que és per qüestió de vici,
que ningú s´aixequi encara que el miri,
ja fa dies que acabo discutint amb la gent,
perquè diu que jo canto coses indecents...
T´estimo, amor meu,
no em deixis sol.
No et vull sentir tan lluny,
mira que jo ploro...
Ho veuen? Ja sóc decent; m´ha sigut fàcil.
Que el públic s´agrupi i que m´aclami.
Que s´apropin els nens, tots els amants del ritme.
Que es quedin asseguts els intel·lectuals...
He de partir-me en dos...
Uns diuen que aquí,
altres diuen que allà,
i jo només vinc a dir,
només vinc a cantar,
i no importa la sort
que pugui tenir
una cançó.
Uns diuen que aquí,
altres diuen que allà,
i jo només vinc a dir,
només vinc a cantar,
i no importa que després
em suspenguin l´actuació...
Jo també vaig cantar en tons menors,
també vaig tenir tots aquests dolors.
Jo també semblava que cantés com un sant,
també vaig repetir en més de cent i mil cants;
T´estimo, amor meu...
Però vaig aventurar-me amb més assumptes,
i van aparèixer causes, atzars i lluites;
l´amnistia, el carrer, la cançó de protesta,
i el poeta del poble es va posar de moda...
He de partir-me en dos...
Jo voldria cantar encaputxat
i després barrejar-me al vostre costat,
encara que així no hagués conegut
alguns racons de la terra i a persones com tu...
T´estimo, amor meu...
No repetiré més aquesta tornada,
veig que alguns ulls m´encenen amb mala mirada,
i si us sóc sincer temo no ser interpretat,
gairebé sempre el què passa és que algú ha malpensat...
He de partir-me en dos....