Lam A la taverna del Mar hi seu un vell FaM DoM amb el cap blanquinós, deixat anar; Lam SolM FaM DoM Mi7 té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia. Lam Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos, FaM DoM sap que el temps ha passat sense cap goig, Lam SolM FaM DoM Mi7 que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia. Lam Mi7 Lam Mi7 És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota. Lam Mi7 Lam Mi7 És vell, prou que ho sent cada instant que plora. DoM SolM DoM SolM És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho. Lam Mi7 Lam Mi7 Era, era quan era ahir encara. DoM SolM DoM Mi7 Era, era quan era ahir encara. I se’n recorda del seny, el mentider, com el seny que li va fer aquest infern quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara". I fa memòria del plaer que va frenar, cada albada de goig que es va negar, cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys. És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota. És vell, prou que ho sent cada instant que plora. És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho. Era, era quan era ahir encara. Era, era quan era ahir encara. Lam A la taverna del Mar hi seu un vell FaM DoM que, de tant recordar, tant somniar, Lam Mim FaM DoM Mi7 Lam s’ha quedat adormit damunt la taula, damunt la taula.