Caminant,
tot sol per la ciuat,topant amb cares que no coneix.
Escoltant tot sol
la veu del vent
recorrent el pas tots plens de veus.
Saps endevinar,quan arrencaría
a plorar.
Els dos llocs em noto,
els ulls negats,
deu ser que em començo a fer gran.
Aquesta paret,
que no em deixava respirar ha caigut,
doblegat,
sento un eixantir,la força i el valor
per buscar el meu camí.
Tota aquesta gent,
que abans creia tan hostil
m‘ha ensenyat, a confiar.
Tots en protegim,
darrera un posat que toparà (o dubtarà) que ens faci mal.
Moltes gràcies a tots,amics!