Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.
Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m‘amaga.
Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina
rosegant-nos per dintre.
Et veig,
el sol s‘amaga
entre els teus cabells.
Em sents,
aixeques la mirada en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar
res no m ‘espanta,
res no m ‘espanta.
..